Xerrades sobre Jesús

EL CÒCTEL DE LA FE CRISTIANA

(Proposta d’unes sessions de lectura i reflexió sobre Jesús de Natzaret)
(Santanyí, 14 de gener de 2014)
Introducció:
La fe és un salt en el buit. Com un infant que es deixa caure ulls clucs dins els braços de la seva mare. La fe dels cristians es fonamenta en Jesús, és deixar-se caure dins els braços de Jesús de Natzaret. I aquesta fe en Jesús és la conjunció de diferents ingredients, com un còctel. La fe en Jesús seria com la coctelera on s’hi troben els següents ingredients:
Tres ingredients (o tres premisses):
1.- Creure en Déu o no creure en Déu. Com és aquest Déu en qui creim?
* Per exemple un ateu (i en certa manera també un agnòstic) és lògic que no pugui creure que Jesús sigui el fill de Déu, si ell no creu que Déu existeix o pensa que la existència de Déu és una pregunta que la intel•ligència humana no pot respondre.
* Si creim en un Déu totpoderós, en un Déu autoritari, majestàtic, i justicier; i a continuació afirmam que Jesús és el fill d’aquest Déu, la imatge que tendrem de Jesús ja estarà de qualque manera condicionada per la imatge que prèviament teníem de Déu. Per exemple, si Déu és el marc del quadre de la nostra fe, el fill de Déu haurà d’encaixar dins aquest marc. Si Déu és el recipient on després hi posam Jesús, és evident que Jesús s’haurà d’ajustar a la forma d’aquest recipient
* Si, en canvi, a l’hora de llegir els evangelis i de mirar i d’escoltar Jesús, fóssim capaços de fer una abstracció mental i de prescindir de la nostra fe prèvia en Déu, tal vegada llavors podríem entendre que no és Jesús el qui ha d’encaixar dins els nostres esquemes mentals previs sobre Déu, sinó que, ben a l’enrevés, és Déu el qui ha d’encaixar dins la imatge que de Déu ens presenta Jesús. Així, tal vegada podríem entendre que seria millor, en lloc de dir que Jesús és el fill de Déu, començar per dir que Déu és el pare de Jesús. Perquè a Déu ningú no l’ha vist mai, només l’hem imaginat. A Jesús en canvi sí que n’hi ha que l’han vist i l’han escoltat. És a dir que no tenim cap foto prèvia de Déu per a imaginar després com devia ser en realitat el seu fill Jesús, sinó ben al contrari hem de mirar en primer lloc la foto i el comportament de Jesús per a poder imaginar després, solament després, com deu ser en realitat el seu pare Déu.
2.- Els evangelis foren escrits a partir de 20 anys després de la mort de Jesús. ¿Conten fets històrics o interpretacions?
Jesús no va escriure ell personalment els evangelis que han arribat fins a nosaltres. Tampoc no els escrigueren els seus deixebles durant la vida de Jesús, ni immediatament després de la seva mort.
Els historiadors i els estudiosos de la Bíblia estan unànimement d’acord que els evangelis, com els altres escrits del Nou Testament, foren escrits a partir de 20 o més anys després de la mort de Jesús. I segons la cultura i els altres escrits d’aquella època es mesclen en els evangelis els fets històrics amb la interpretació que després en feren d’aquells fets els seus deixebles. Es pot ben dir que els evangelis no són llibres històrics, almenys no ho són en el sentit en què es diuen històrics en el segle XXI, sinó que són llibres apologètics o catequètics, és a dir escrits per a transmetre i contagiar la fe de les primeres comunitats cristianes.
3.- El missatge de Jesús. Quines coses són originals de Jesús i quines altres són només culturals?
Es poden establir alguns criteris generals, només aproximatius, per a poder distingir amb alguna probabilitat quines són les paraules que varen poder ser pronunciades pel mateix Jesús i quines altres pogueren ser formulades posteriorment pels seus deixebles i posades en boca de Jesús.
També es poden establir alguns criteris semblants per a poder distingir els fets més clarament històrics de la vida de Jesús, dels altres fets que tal vegada només són interpretacions de la fe de les primeres comunitats cristianes. En posaré alguns exemples:
* Quan els evangelis, que varen esser escrits en grec, posen en boca de Jesús paraules literals dites en arameu (com ara “abba”, “talita cumi”, “lama sabactani”), aquestes expressions tenen moltes probabilitats d’esser autèntiques.
* Quan els evangelis conten fets succeïts a la vida de Jesús que havien estat prèviament profetitzats a l’Antic Testament, es pot pensar que són autènticament històrics o també es pot pensar que tal vegada només són interpretacions posteriors.
* Quan Jesús repeteix expressions o imatges habituals de l’Antic Testament, es pot pensar que les va pronunciar Jesús o també que són els seus deixebles els qui les han posades en boca de Jesús. Però quan Jesús romp els esquemes habituals o surt del llenguatge religiós del judaisme, llavors es pot pensar que els evangelis transmeten paraules autèntiques de Jesús.
* Quans els evangelis conten fets elogiosos dels apòstols es pot pensar que tal vegada foren escrits pels seus deixebles, però quan conten fets poc edificants (com la negació de Pere, o la traïció de Judes, o l’ambició d’ocupar els primers llocs) podem pensar que aquests fets són autèntics.
* La mort de Jesús en creu no es pot haver inventada, perquè era inimaginable per als seus deixebles. En canvi les prediccions d’una mort violenta, posades en boca de Jesús, sí que poden ser interpretacions posteriors d’algunes paraules seves.
* Un mateix fet contat pels quatre evangelis té més probabilitats de ser històric, que no un altre fet només contat per un dels quatre.
* Es poden pensar altres criteris interpretatius…
Amb aquests ingredients intentarem després remoure ben agitada la coctelera.
Aquest serà el propòsit d’aquestes sessions sobre la figura de Jesús.

————————————————————————————————–
1ª Trobada: (Santanyí, 28 de gener de 2014)
La transmissió oral de l’Evangeli abans de redactar-se per escrit els 4 evangelis
Després de la mort de Jesús els seus deixebles anaven contant als petits grups de seguidors que es reunien entorn d’ells els seus records sobre la vida i la predicació del seu mestre. Al principi hi va haver un període de transmissió exclusivament oral que va durar una vintena d’anys (des de l’any 30 a l’any 50). Després, a poc a poc i a mesura que les primeres comunitats cristianes anaven creixent, es va veure la necessitat de posar per escrit les coses més importants, o les més significatives per a cada comunitat. L’escrit més antic que s’ha trobat fins ara és una relació de paraules atribuïdes a Jesús . I entre els especialistes és acceptada la teoria, segons la qual, per les coincidències que hi ha entre els tres evangelis sinòptics , degué existir una font comuna, que anomenen “Q”, que els proporcionà una part de la informació. I després cada evangelista es va servir d’altres fonts pròpies.
S’ha demostrat que la tradició evangèlica es va formar “cap enrere”, és a dir començant des de la resurrecció de Jesús i procedint fins al seu naixement. Certament la predicació cristiana primitiva estava centrada sobretot en la crucifixió i la resurrecció. Per exemple, els Fets dels Apòstols repeteixen una frase, que sens dubte constituïa el primer punt de partida de la predicació: “Vàreu matar Jesús, penjant-lo a una creu, però Déu l’ha ressuscitat” . Posteriorment, quan els cristians anaven reflexionant sobre les paraules i les activitats del crucificat, varen sorgir les narracions del ministeri públic de Jesús, i al final (en Mateu i Lluc), les narracions del seu naixement.
Fins gairebé vint anys després de la mort de Jesús no es començaren a reunir les diverses tradicions orals per a constituir uns relats seguits, amb un ordre lògic, com si fossin vertaderes biografies. L’evangeli conegut amb el nom de Marc és el primer que es va redactar, i això fou devers els anys 70. Uns anys després aparegueren els evangelis de Mateu, devers l’any 75, i el de Lluc a l’entorn de l’any 80. Del quart evangeli, anomenat de Joan, que es va escriure a partir dels anys 90, sembla que se’n feren tres versions successives amb diverses ampliacions.
Actualment no es conserva cap manuscrit dels evangelis anterior a l’any 175. I això vol dir que els textos originals s’han perdut, i que les còpies poden tenir alguns retocs o afegits posteriors. Però els especialistes estan d’acord a afirmar que durant el primer terç del segle II tots els escrits que formen actualment el Nou Testament havien assolit pràcticament la seva forma definitiva, tal com la coneixem nosaltres. Així i tot, fins a finals del segle IV no s’arribà a un consens sobre els escrits que havien de ser considerats inspirats per Déu i, per tant, canònics.
Això vol dir que els quatre evangelis anomenats de Mateu, Marc, Lluc i Joan foren declarats “canònics”, en contraposició a tots els altres evangelis que circulaven i que passaren a ser coneguts amb el nom genèric d'”apòcrifs” , és a dir no reconeguts oficialment com a inspirats per Déu, i, per tant, considerats no tan autèntics ni tan fiables.
Tota la descripció anterior sobre l’origen dels quatre evangelis -“evangelis” en plural i en lletra minúscula-, ens demostra que abans de la seva redacció, paral•lelament amb ella i posteriorment a ella, hi havia la tradició oral de l’Evangeli -“Evangeli” en singular i en lletra majúscula-, de la qual podem suposar que només una part quedà fixada per escrit en quatre documents, mentre la resta continuava viva en la memòria i en la transmissió oral de les comunitats cristianes primitives. És per això que l’Església ha donat sempre molt de valor als escrits dels cristians dels primers segles, com més antics més, per la seva possible connexió amb aquella primera Tradició oral.
També els especialistes estan d’acord que els quatre evangelis no són cròniques imparcials que conten necessàriament els fets tal com succeïren, sinó que cada un d’ells narra els episodis de la vida de Jesús i transmet les seves paraules, segons els estils habituals de l’època, a partir d’una visió particular i d’unes necessitats concretes, i a més a més, com no pot ser d’altra manera, d’aquests episodis i paraules cada autor ja en formula una interpretació i n’elabora una teologia. Els quatre evangelis no són biografies en el sentit que les entenem en el segle XXI, sinó manuals per a alimentar la fe d’unes comunitats cristianes que es reunien a l’entorn de Jesús ressuscitat, que creien que es feia present enmig d’ells quan es reunien en nom seu i que els continuava parlant.
En aquest sentit, els evangelis són per als cristians, com tota la Bíblia, Paraula de Déu. I això vol dir, no solament que Déu va parlar a través d’ella, sinó també que hi continua parlant. La Paraula de Déu no és un concepte estàtic, com una revelació tancada, sinó un concepte dinàmic, una comunicació contínua entre Déu i el seu poble. Per això es pot ben dir que cada comunitat cristiana té el dret i el deure de redactar el seu propi evangeli -en lletra petita-, per a interpretar l’Evangeli -en lletra grossa- i fer-ne una lectura que doni resposta a les seves necessitats.
Hem de tenir en compte que l’Evangeli en lletra majúscula, o l’esperit de l’Evangeli, és tan gran que és incontenible dins categories humanes, i tan inefable, que qualsevol intent de reduir-lo a les limitacions del llenguatge humà i de tancar-lo dins un espai determinat és per necessitat una mutilació. Però no per això podem deixar d’intentar-ho, perquè correríem el risc de deixar d’anunciar-lo. Un altre perill en la lectura dels quatre evangelis és el de donar tanta d’importància a la lletra, encara que sigui la “canònica”, que es pugui perdre de vista que el contingut té molt més valor i és molt més gran que el recipient que el conté.
—————————————————————————-
2ª trobada (Santanyí 11 de febrer de 2014)
Alguns interrogants sobre la resurrecció de Jesús
Sant Pau va escriure als cristians de Corint que, “si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe” . És a dir: que un cristià ha de creure en la resurrecció, o no es pot dir pròpiament cristià. Però les dificultats em vénen a l’hora d’entendre com va ser la resurrecció de Jesús i com podrà ser la nostra resurrecció. I els textos dels quatre evangelis, després d’una primera lectura atenta i comparada, m’ofereixen més interrogants que no respostes.
Per exemple, sobre el cos de Jesús ressuscitat. Els deixebles el podien veure, però a vegades no el reconeixien a primera vista . Podien sentir la seva veu, però no sempre l’identificaven . Podia entrar amb les portes tancades a la sala on ells estaven reunits , però pel mateix raonament podia haver sortit del sepulcre sense que la pedra hagués estat llevada de l’entrada . Per altra part, queda clar que Jesús menjava i que el podien palpar . Em sembla evident i indiscutible que un cos viu necessita alimentar-se, que es transforma i que torna vell. I per això mateix em costa d’entendre que un cos pugui pujar al cel i pugui viure eternament.
De tota manera, és ver que els relats de les aparicions, tal com es conten en els quatre evangelis, coincideixen en l’afirmació central, segons la qual Jesús va ressuscitar i es va aparèixer als deixebles, però divergeixen a l’hora de donar-ne els detalls. Per exemple, els quatre evangelis parlen d’unes dones com a primers testimonis de la resurrecció , però no s’avenen a dir si era Maria Magdalena tota sola , o quines altres dones l’acompanyaven . I, en canvi, Sant Pau, en el testimoni escrit considerat el més antic del Nou Testament que parla de la resurrecció i que sembla ser un formulari de professió de la fe primitiva, no al•ludeix a les aparicions a les dones, però sí a Cefes (sinònim de Pere) . Els quatre evangelis tampoc no coincideixen sobre el personatge o personatges que les dones trobaren dins el sepulcre i que els va anunciar la resurrecció . Igualment són diferents les versions sobre si les dones ho varen comunicar o no als deixebles .
Les aparicions ocorregudes a la regió de Galilea també em plantegen interrogants. A uns passatges les dones anuncien, o han d’anunciar, als deixebles que vagin a Galilea, perquè és allà on veuran el ressuscitat . En canvi a altres passatges resulta que el veuen a Jerusalem mateix o en els seus entorns , i no hem de perdre de vista que Galilea es troba a més de dos-cents quilòmetres al nord de Jerusalem. Sembla que l’evangeli de Joan vol resoldre el dilema de les aparicions a Galilea, posant-hi la tercera aparició, és a dir que va tenir lloc dues setmanes després del dia de Pasqua .
Sobre l’ascensió de Jesús al cel els quatre evangelis tampoc no concorden: el de Joan no en parla, el de Marc anuncia el fet sense esmentar el lloc on succeí , el de Mateu no diu expressament que pujàs al cel, només que es va acomiadar dels deixebles a una muntanya de Galilea , i Lluc conta l’ascensió fora de la ciutat de Jerusalem, prop de Betània . És en el llibre dels Fets dels Apòstols on es donen més detalls de com va succeir i que fou després de quaranta dies d’aparèixer-se’ls .
La vinguda de l’Esperit Sant tampoc no queda gaire clara. Sant Marc no en diu res, Sant Mateu no parla expressament de la seva vinguda sobre els apòstols, però es pot deduir de la promesa que Jesús fa als deixebles dient-los que estarà sempre amb ells . Sant Lluc anuncia l’arribada de l’Esperit i després conta amb detall la seva vinguda en el llibre dels Fets . En canvi, segons l’evangeli de Sant Joan es pot deduir que els apòstols reberen l’Esperit Sant el mateix dia de la resurrecció durant la primera aparició del ressuscitat .
Totes aquestes diferències dels quatre evangelis en la descripció dels detalls de les aparicions a mi, la veritat, no em qüestionen la fe, perquè crec en el missatge central que ens volen transmetre. Però comprenc l’escepticisme d’altres cristians més crítics, per als quals aquestes divergències demostren la inconsistència dels testimonis. Fins i tot la insistència en la visió de la tomba buida i en la guàrdia que muntaren els soldats davant el sepulcre, que els evangelis utilitzen com a arguments per a convèncer, comprenc que a l’home actual li creïn encara més dificultats.
Per altra part consider admirable que els mateixos redactors dels evangelis, si coneixien aquestes tradicions diferents, no intentassin corregir-les per donar una major coherència als seus relats. Igualment admirable és l’actitud dels cristians dels primers segles, i també de l’Església durant els dos mil anys de la seva existència, de no intentar manipular aquests textos aparentment contradictoris. És una prova, sens dubte, que demostra que els fonaments de la fe són suficientment sòlids, malgrat o precisament per aquesta diversitat en la seva transmissió.
Tenguem ben present que els testimonis de la resurrecció de Jesús no tenien una paraula, com nosaltres tampoc no la tenim, per distingir entre la simple reanimació d’un cadàver, que recupera només per un temps la seva vida anterior (com varen poder ser les altres resurreccions contades en els evangelis, com la de Llàtzer i la filla de Jaire , que després d’un temps tornaren morir) i la resurrecció de Jesús, que és començar una vida completament nova i diferent, que no s’ha d’acabar mai. Em fa pensar que, com que no ho podien dir amb paraules (perquè no les tenien), ho expressen amb aquestes narracions, que no coincideixen en els detalls, però que són unànimes amb el fet central. Si poguéssim inventar una paraula, jo diria que la resurrecció de Jesús no és una ressuscitació (una recuperació o un retorn a la vida d’abans).
————
Conclusió:
– La mort en creu de Jesús és un fet històric (ho varen poder veure tots els presents).
– La resurrecció de Jesús és una qüestió de fe, no assequible a tothom, és una convicció profunda dels seus deixebles (només ells varen veure, sentir o experimentar a Jesús ressuscitat) i s’hi jugaren la seva vida per donar-ne testimoni.
– La resurrecció de Jesús és un fet indiscutible per als qui tenen fe. Jesús és vivent, la vida de Jesús continua en Déu i enmig dels seus deixebles. I això significa moltes de coses per a ells: que Déu li ha donat la raó, que Déu s’identifica amb ell, que Jesús és Déu… (No ho sé, però fins i tot per als qui no creuen en Déu, si són admiradors de Jesús i se senten atrets pel seu testimoniatge de vida, en lloc de creure que Jesús és Déu, tal volta podrien creure que Déu és Jesús…)
– El com de la resurrecció és inexplicable per a la intel•ligència humana, com tantes altres coses que ens resulten inexplicables. Els deixebles no troben paraules ni maneres convincents per explicar com era el cos ressuscitat de Jesús, ni com serà la nostra vida de ressuscitats. Pensem per exemple amb tantes altres coses de la ciència inexplicables per a nosaltres (el macrocosmos, el microcosmos, tot el món de la informàtica, etc…). Diuen que els científics, com més investiguen, més comprenen que no podran arribar a l’enfront, perquè la ciència no té un límit, no té una frontera final. Per tant, així com la nostra intel•ligència no pot arribar a la comprensió de tot, podem pensar que hi pot haver moltes altres coses incomprensibles per a la intel•ligència humana i podem deixar una porta oberta a la transcendència i a la fe en Déu.
————————————————————————–
3ª trobada (Santanyí, 25 de febrer)
La humanitat i la divinitat de Jesús
La fe dels primers deixebles de Jesús sens dubte va anar evolucionant. Ells no dubtaven de la humanitat de Jesús. L’objecte de la seva fe era el de creure que aquell home Jesús era també Déu. Aquesta evolució de la fe dels primers cristians es pot constatar en el Nou Testament des del primer anunci, o kerigma, que figura en el llibre dels Fets dels Apòstols, quan l’apòstol Pere va dir: “Vàreu matar Jesús, penjant-lo a una creu, però Déu l’ha ressuscitat” -sembla com si Jesús no fos Déu- (Fets 2, 32; 5, 30-31; 10, 39-40), fins a l’afirmació segons la qual “Déu s’ha fet home” -en canvi en aquesta frase sí que Jesús és considerat Déu- (Jn 1, 14; Flp 2, 6; Heb 1, 6). De la primera afirmació a la segona, es pot veure un procés de reflexió i de maduració de la fe, que es va completar i formular en el segle IV amb la professió de fe dels primers concilis ecumènics: Creim en un sol Déu, en tres persones divines (Pare, Fill i Esperit); i creim que Jesús és al mateix temps vertader Déu i vertader home. Els primers concilis proclamen que hi ha un sol Déu (una sola naturalesa) en tres persones. I proclamen que en Jesús hi ha una sola persona (que és divina) amb dues naturaleses (la divina i la humana).
A mi em sembla que per a la intel•ligència humana deu ser quasi impossible mantenir l’equilibri de la balança entre la divinitat i la humanitat en Jesús, perquè sense ser-ne conscients, una de dues, o pensam en un Déu fet home, o pensam en un home fet Déu.
De fet la doctrina oficial de l’Església, que en teoria ha volgut mantenir l’equilibri, a la pràctica sempre ha posat l’accent en la divinitat de Jesús. La mateixa paraula “encarnació” n’és ja una prova fefaent: La segona persona de la Trinitat, que existia en Déu des de l’eternitat, en un moment de la història es va encarnar, va prendre carn humana. Fixem-nos bé que el dogma cristià no afirma que Jesús fos una persona humana, sinó que era una persona divina que assumí la naturalesa humana. Basti veure el Catecisme de l’Església Catòlica en el número 464 que des del títol ja diu “Vertader Déu i vertader home”. No anteposa mai la humanitat, sinó que sempre anteposa la divinitat. “Es féu vertaderament home sense deixar de ser vertaderament Déu”.
Si començam per deixar ben assentat que Jesús era Déu, llavors la dificultat consistirà en explicar com es pot entendre que fos al mateix temps un vertader home. Si, en canvi, començàvem per tenir ben clar, com era el cas dels seus primers deixebles, que Jesús era un vertader home, llavors la dificultat consistiria en explicar com és possible que al mateix temps fos també vertader Déu.
Una cosa semblant passa amb el misteri dels atributs de Déu. Si començam afirmant que Déu és totpoderós, que ho pot fer tot i que ho sap tot, després ens resultarà difícil explicar com es compaginen la seva omnipotència i la seva omnisciència amb el seu amor, perquè si Déu sabia les desgràcies que ens caurien damunt i podent-les evitar no les evita, llavors haurem de cercar mil subterfugis per explicar com és el seu amor. Si en canvi començàvem per deixar ben assentat que Déu és amor, llavors el problema el tindríem a l’hora d’explicar la seva omnipotència i la seva omnisciència, perquè, si de veritat ens estima, ¿com és possible que ho sàpiga tot i que podent-nos evitar una desgràcia no l’eviti?
Igual passa amb l’afirmació de la humanitat i la divinitat de Jesús. Si començam per afirmar la divinitat de Jesús, llavors el problema serà el d’explicar com era la seva humanitat. Però el procés de fe dels primers deixebles de Jesús fou l’invers. Els seus deixebles no podien dubtar de la humanitat de Jesús, perquè l’havien tocada amb les seves mans. Creure en la humanitat de Jesús no era per a ells una qüestió de fe. Només per la fe més endavant varen creure que Déu havia ressuscitat Jesús i que, per tant, participava de la vida de Déu, o, dit amb altres paraules, que també era Déu. Molts de cristians, en canvi, durant la llarga història de l’Església i nosaltres mateixos, guiats per la tradició de l’Església catòlica, començam per deixar ben assentat que Jesús era Déu, i després, només després, miram de comprendre o de compaginar la seva divinitat amb la seva humanitat.
Se sol dir que l’ordre dels factors no altera el producte, però en el cas de Jesús canviar l’ordre dels factors (afirmar que era Déu i home o afirmar que era home i Déu) pot canviar no solament la contemplació del misteri, sinó també, si això fos possible, la seva comprensió.
I en els fonaments de les dues tendències o mentalitats que hi ha dins el cristianisme, des dels inicis fins al segle XXI (monofisites versus arrians, o conservadors vs renovadors) pens que hi té qualque cosa a veure aquest ordre de factors. Com canviaria la nostra fe i la nostra Església si començàvem per afirmar que Jesús era vertader home abans de dir que era també vertader Déu! Pensem-hi.
Alguns textos del Nou Testament, que vénen a dir que “l’home Jesús va ser constituït fill de Déu”:
-Fets 2, 22-36: El discurs de Pere el dia de Pentecostés. “Jesús de Natzaret era un home…Déu l’ha ressuscitat”.
-Fets 5, 30-31. Pere respon les preguntes del tribunal del Sanedrí: “El Déu dels nostres pares ha ressuscitat Jesús…”
-Fets 10, 39-40. Discurs de Pere a la casa de Corneli: “Parl de Jesús de Natzaret… Déu el ressuscità el tercer dia”
-Rom 1, 1-7: “Jesucrist, pel llinatge humà nasqué de David, però per l’esperit que santifica va ser constituït fill poderós de Déu des que va ressuscitar d’entre els morts…”
Alguns textos del Nou Testament, que vénen a dir que Jesús era Déu des de l’eternitat i que a un moment determinat de la història es va fer home:
Flp 2, 6s. : “Ell, que era de condició divina…es féu semblant als homes… tingut per un home qualsevol…”
Heb 1, 1-6: “Déu… ens ha parlat en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món…”
Jn 1, 1. 14: “Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu…El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres”.
L’evolució, en els quatre evangelis, de la comprensió del misteri de Jesús: Home-Déu, o Déu-Home
a- El primer evangeli dels quatre que es va posar per escrit és el de Marc. Si llegíem aquest evangeli, sense tenir en compte els altres tres evangelis, podríem pensar que Jesús va ser constituït Fill de Déu, o va prendre consciència que era el Fill de Déu, el dia del seu baptisme en el riu Jordà, quan una veu li digué des del cel: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” (Mc 1, 11).
b- Els dos evangelis que s’escrigueren després del de Marc són els de Mateu i el de Lluc, que conten l’encarnació del Fill de Déu dins les entranyes de Maria. Així podem entendre que la part humana de Jesús li ve donada per Maria, i la part divina li ve donada per l’Esperit Sant (Mt 1, 18-24, Lc 1, 26-35).
c- El quart evangeli, escrit posteriorment, diu que la Paraula de Déu, que existia des del principi es va fer home a un moment determinat de la història (Jn 1, 1. 14). Fàcilment podem deduir que Jesús és aquesta Paraula de Déu i que existia des de sempre.
d- El passatge del baptisme de Jesús, que està contat pels quatre evangelistes, ens pot ajudar també a la comprensió d’aquesta evolució de la fe dels primers cristians. Tres evangelis (Mateu, Marc i Lluc) diuen que Jesús va rebre el baptisme. El quart evangeli, en canvi, no ho diu expressament. Per què? Segurament perquè aquest baptisme era inimaginable per un evangeli que contempla sobretot la cara divina de Jesús. Una altra diferència entre el relats dels tres evangelis sinòptics és que a dos d’ells, a Marc i a Lluc, la veu del cel va dirigida principalment a Jesús:“Tu ets el meu Fill, el meu estimat…”. I, en canvi, a l’evangeli de Mateu la veu va dirigida a tots els assistents, com si Jesús ja ho sabés d’abans: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat…”.
e- I una altra reflexió sobre el relats del baptisme. A l’evangeli de Sant Lluc hi ha dues versions sobre la veu que parlà des del cel. Una versió diu “… en tu m’he complagut”, talment com ho diuen els altres dos evangelis. I, en canvi, l’altra versió diu: “…avui jo t’he engendrat”, com apareix també dit en el llibre dels Fets 13, 33, citant el salm 2, 7. Si aquesta segona versió fos la més antiga, o l’original, em faria pensar que l’evangeli de Lluc, després d’haver-nos contat amb molts de detalls el naixement i la infància de Jesús, tal volta ens vol dir que interpretem els passatges anteriors en clau simbòlica (apologètica, teològica o catequètica), perquè on Jesús va ser realment engendrat com a Fill de Déu va ser en el Jordà el dia del seu baptisme.
Conclusió meva personal: Jesús era un home com nosaltres. Això és històric. Que a més d’home fos també Déu és una afirmació de fe. En què consistia la divinitat de Jesús? La resposta em resulta tan difícil com voler comprendre com és Déu. Per analogia o per comparació, els humans, tal volta perquè creim que hem estat creats per Déu a imatge seva, el solem imaginar com un super-home, fins i tot amb cara humana i amb les qualitats humanes en grau superlatiu (omnipotència, bondat, justícia, eternitat, etc…).
Siguem més humils. No pretenguem arribar a la comprensió de la identitat de Déu amb la nostra limitada intel•ligència. No vulguem construir una segona torre de Babel. Quan deim que Jesús és Déu, a mi em basta creure que Jesús és la imatge més aproximada de Déu que puguem tenir, és a dir que Déu és com Jesús, perquè, com ell ens ho va dir, “qui m’ha vist a mi ha vist el Pare” (Jn 14, 9).
———————————————————————————
4ª trobada (11 de març de 2014)
Dues maneres d’entendre la Salvació obrada per Jesús
(per l’encarnació i/o per la creu)
Presentació o estat de la qüestió
Si Jesús no hagués mort a la creu, ¿ens hauria salvat igualment? ¿La mort de Jesús en creu és el preu necessari per a la nostra redempció?
Tal vegada algú em pot respondre que aquesta pregunta no té sentit, perquè no és més que un futurible. Jesús ens salva i Jesús va morir en creu. Són dos fets irrefutables i inseparables de la seva vida, i punt. Per tant és una qüestió innecessària preguntar-nos si la salvació ens ve per la seva mort en creu o per la seva vida d’entrega per nosaltres.
Així ho pensava jo fins fa poc. I record, de quan estudiava teologia en el Seminari, que el tema no és nou, perquè ja es va plantejar la qüestió en algunes èpoques de la història, però sempre va prevaler la idea de la salvació obtinguda, no per l’Encarnació del Fill de Déu, sinó per la Redempció, és a dir que Jesús ens redimeix (redimere en llatí vol dir recomprar), ens rescata del pecat amb el preu de la seva sang.
Els Sants Pares d’Orient ressaltaven la força salvadora de l’encarnació. Citaré només algunes afirmacions: “Déu es fa home, perquè l’home arribi a fer-se Déu”; “per la sola presència hipostàtica del Verb dins la humanitat, la naturalesa humana, reunida en Crist, és divinitzada i, conseqüentment, salvada”; per a restaurar la imatge de Déu, amb què l’home havia estat creat i que havia perdut pel pecat, Déu va establir una comunicació del Logos amb la humanitat, és a dir l’encarnació; la voluntat divina només té una finalitat, que és la nostra salvació, i aquesta salvació queda assegurada fonamentalment en l’Encarnació, que constitueix “el gran misteri de l’economia divina respecte a nosaltres”; la redempció es va realitzar ja objectivament pel fet que Jesucrist va suprimir l’abisme que separava el creador i la criatura, restablint l’antiga unitat entre Déu i l’home”.
Per la seva part els Sants Pares d’Occident, la teologia escolàstica i el Magisteri de l’Església ressalten la redempció obrada per la mort en creu. Segons aquesta teoria, l’home, caigut en desgràcia als ulls de Déu pel pecat, ha esdevingut una propietat formal del dimoni, i la redempció és el rescat obligat, la paga necessària, com un comerç entre Crist i el diable, a través del qual Crist entrega la seva vida al dimoni com a rescat d’aquesta propietat.
Amb aquesta visió de la redempció, que vendria obrada quasi exclusivament per la passió i la mort de Crist a la creu, la creu i les imatges del Sant-Crist, a partir del segle X es comencen a convertir en objectes de culte i d’adoració, en els segles posteriors s’estenen per tota la cristiandat occidental i, a partir del segle XVI, el crucifix dolorós substitueix la imatge hieràtica de Jesús, típica de l’antiguitat i de l’orient, i es fa present pertot, en la vida religiosa pública i privada.
En canvi, durant els primers segles del cristianisme, tret d’alguns casos isolats, s’anava més espontàniament a la contemplació del Salvador a través de la seva humanitat. Recordem que l’escultura més antiga que s’ha trobat de Jesús és la representació del Bon Pastor.
Conseqüències que es deriven de creure que Jesús ens salva per l’encarnació o per la mort en creu
A primera vista pot semblar, i fins fa poc també m’ho semblava a mi, que subratllar la teologia de la Redempció per la mort en creu o, per contra, subratllar la teologia de la Salvació per l’encarnació del Fill de Déu, no canvia gaire les coses, perquè no afecta en res al comportament cristià. Però em vaig trobar que a Burundi els cristians donen una gran importància a la pregària d’acció de gràcies i a la pregària de petició, com si tot depengués de Déu, com si ells no tinguessin res més a fer que presentar-se davant Déu per agrair i demanar. Com si Déu ho fes tot i nosaltres no haguéssim de fer res més que deixar-nos alimentar, com els ocellets del cel, i deixar-nos vestir com les flors del camp. Aquest passatge de l’Evangeli és un dels que millor encaixen amb la mentalitat dels cristians de Burundi.
Amb aquesta òptica, si Jesús ens salva per l’ofrena de la seva mort en creu, si Jesús ja ha pagat per nosaltres una vegada per sempre i per endavant, el deute o el càstig que la justícia de Déu exigia pels pecats de la humanitat, tant pel pecat original com pels pecats personals, nosaltres ja no podem aportar res més de part nostra, a no ser la gratitud i el compliment de les pràctiques religioses, que ens fan pertànyer a la comunitat dels salvats. Fins i tot per a reparar la transgressió o l’incompliment dels manaments de la llei de Déu, l’Església ens ofereix una fórmula fàcil amb la recepció del sagrament de la penitència.
En canvi, si Jesús ens salva pel fet d’haver-se fet persona humana, d’haver-se fet un de tants entre els humans, d’haver-se identificat amb nosaltres, llavors la primera conseqüència que se’n deriva és la d’estimar la condició humana, la d’acceptar les nostres limitacions, no a fi que Déu ens solucioni ell tot sol els nostres problemes, sinó per tal que anem fent camí cap a una humanitat millor, superant-nos a nosaltres mateixos amb el nostre esforç, seguint l’exemple de Jesús. La salvació que Jesús ens aporta no ve d’un fet aïllat de la seva vida, no es produeix únicament pel sacrifici de la creu que li exigia el seu Pare Déu, ofès pels nostres pecats. La salvació que Jesús ens aporta és tota la seva vida, des de la seva encarnació, és a dir des de la seva identificació amb els més pobres, passant pel seu estil de vida, el seu viure per als altres i el seu desviure’s pels altres, fins a la prova més gran del seu amor que és la seva mort. Una mort en creu, que no venia predeterminada per les exigències d’un Déu justicier, sinó que fou fruit de la coherència de la seva vida fins a la mort i una prova més de la maldat i de la inconsciència dels humans, quan es deixen emportar pels seus instints de poder i de domini dels uns sobre els altres.
El compliment dels manaments, la recepció dels sagraments i la pregària repetitiva no serien considerats com a requisits, quasi mecànics, que ens atorguen la Salvació obtinguda per la Creu de Crist, sinó que els manaments serien considerats com indicadors del camí que hem de recórrer per seguir Jesús; els sagraments com a signes de l’acció de Déu que ens salva per mitjà de la comunitat dels seus seguidors, que és l’Església, i pel nostre compromís de seguir l’exemple de Jesús; i la pregària no seria considerada només com una obligació per complir la seva voluntat o com una ocasió perquè Déu ens escolti, sinó com una oportunitat per acostar-nos nosaltres a Jesús, per escoltar la seva Paraula i contemplar el seu exemple.
És ver que d’una teologia de la redempció obrada només per l’encarnació se’n podria deduir un cristianisme sense gràcia, i es podria reduir la fe cristiana a una ètica del seguiment de Jesús, a una imitació del seu comportament. La fe cristiana no és només una ètica de seguiment de Jesús, és molt més que una ètica, però també comporta una ètica. Convé recordar que la mort en creu de Jesús fou una conseqüència de la seva ètica. I em pregunt si haver subratllat la redempció obrada per la “creu” no pugui ser la causa que ha motivat que un sector dels cristians redueixi la fe cristiana a un culte d’acció de gràcies per haver estat salvats, i a la celebració d’uns ritus sacramentals que ens transmeten la gràcia de la salvació. Les dues teologies, la de l’encarnació i la de la creu, són complementàries, com són complementàries la celebració dels sagraments i l’ètica cristiana, com són complementàries la cristologia ascendent (Jesús = home + Déu) i la descendent (Jesús = Déu + home). Tal vegada el fet d’haver remarcat durant segles la divinitat de Jesús i la teologia de la creu està conduint, per una part, a un sector de cristians cap a un espiritualisme desencarnat, sense ètica, i també, com per reacció contrària, està conduint un altre sector de cristians cap a una ètica amb fonaments evangèlics però sense una confessió explícita de la seva fe.
Conclusió:
En resum: Hi ha dues teologies a la tradició de l’Església, des dels primers segles del cristianisme, per a explicar la Bona Nova de la Salvació. Una d’aquestes tradicions ressalta la humanitat de Jesús, és a dir que Déu per salvar-nos s’ha fet home (o s’ha identificat amb l’home Jesús), i d’aquesta manera ha compartit la nostra naturalesa, la nostra vida i així, amb l’exemple de la seva vida i amb la gran prova d’amor que ens ha donat quan ha estat capaç de compartir la mort injusta amb els més desgraciats de la terra, ens ha mostrat la victòria final de la resurrecció per als qui seran capaços de seguir-lo.
L’altra teologia, també provinent de la llarga tradició de l’Església, ressalta el valor expiatori de la mort en creu de Jesús, el Fill de Déu. Ressalta la seva condició divina, l’única capaç de poder-nos rescatar del pecat i de la mort. Segons aquesta segona tradició Jesús ens salva no per la seva Encarnació sinó per la seva Mort en Creu, que era el preu establert per Déu per a expiar els nostres pecats.
En la història de l’Església catòlica d’Occident ha prevalgut fins als nostres dies aquesta segona teologia, aquesta segona explicació sobre el valor Redemptor de la Creu.
Quin cristianisme tendríem actualment si hagués prevalgut la primera teologia en lloc de la segona? No ho sabria dir. Però sí que m’atrevesc a afirmar que necessitam recuperar el valor d’aquella primera teologia, sense oblidar que la mort en creu de Jesús és la més gran prova d’amor d’una vida viscuda per a la nostra salvació.
————————————————-
5ª trobada (25 de març de 2014)
Conseqüències que es deriven d’una cristologia descendent i d’una cristologia ascendent.
Cristologia descendent = mirar en primer lloc (o sobretot o de preferència) la cara divina de Jesús = És a dir, veure Jesús a través de la imatge prèvia que teníem de Déu. Jesús és vist com el Fill de Déu.
Cristologia ascendent = mirar primer (o sobretot o de preferència) la cara humana de Jesús = És a dir, creure en Déu a través de la vida i de les ensenyances de Jesús. Déu és vist com el Pare de Jesús.
Triarem quatre temes, entre molts d’altres possibles, i intentarem veure’ls i comparar-los a través de les dues cristologies:
1- El Regne de Déu:
Tots els estudiosos dels evangelis estan d’acord que el tema central de la predicació de Jesús és “el Regne de Déu”. El “Regne de Déu” és l’expressió que més vegades es repeteix en els evangelis.
L’expressió “Regne de Déu” prové de l’Antic Testament i fa referència sobretot a la Terra Promesa, la terra dels avantpassats dels israelites, a on el poble de Déu sospirava retornar i restablir-hi el seu regnat. El país d’Israel va arribar al seu esplendor amb els reis David i Salomó, però va tornar caure dins la dominació de les potències estrangeres i esperava un altre Salvador.
El Regne de Déu anunciat per Jesús en el Nou Testament es pot interpretar de dues maneres:
a- Segons la cristologia descendent el “Regne de Déu” és el Regnat de Déu definitiu, la nova Terra Promesa del cel, a on estam destinats a entrar després del pas per aquest món. L’Església és ja el Regne de Déu a la Terra, com un tast del Regne de Déu definitiu del cel.
b- Segons la cristologia ascendent el “Regne de Déu” anunciat per Jesús és la transformació del món present, que estam cridats a fer, per a convertir-lo en un món cada vegada millor. L’Església comença a ser, però encara no ho és del tot, el Regne de Déu a la Terra.
2- La Glòria de Déu:
En els evangelis l’expressió “la glòria de Déu” es refereix a la benaventurança que Déu té en el cel, de la qual Jesús ressuscitat ja participa i a la qual també nosaltres estam cridats a participar. Un significat semblant és el que utilitza l’evangeli de Joan per parlar de “la glorificació de Jesús”, quan haurà consumat la seva obra de Salvació.
En canvi, l’expressió “donar glòria a Déu”, o “glorificar Déu”, és a dir la lloança o la gratitud o la satisfacció que nosaltres podem donar a Déu surt en més poques ocasions en els evangelis: Els àngels canten: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau als homes que ell estima”. El lepròs torna enrere a donar gràcies: “¿No n’hi ha hagut cap altre que tornàs per donar glòria a Déu?” Els jueus diuen al cec de naixement que doni glòria a Déu. La gent glorificarà Déu “quan vegi les vostres bones obres” i glorifica a Déu a la vista de coses meravelloses, com els pastors a Betlem, o a la vista dels miracles obrats per Jesús.
Aquí vull parlar de la glòria que els humans podem donar a Déu. Amb paraules vulgars: quin homenatge, quina festa li podem organitzar a Déu, quin regal li podem fer per tenir-lo content?
a- La cristologia descendent dóna per suposat que la millor manera per donar glòria a Déu és conèixer-lo, estimar-lo, tenir amb ell una actitud d’agraïment i dirigir-li càntics de lloança per la salvació rebuda. Basti recordar que el darrer catecisme oficial de l’Església Catòlica publicat l’any 1993 comença amb un pròleg encapçalat amb aquest títol: “La vida de l’home: conèixer i estimar Déu” i cita una frase de l’evangeli de Sant Joan: “Això és la vida eterna, que vos coneguin a Vós, únic Déu vertader i el qui heu enviat, Jesús, el Messies”. El mateix catecisme diu que el cristià comença la jornada dedicant-la a la glòria de Déu, quan se signa “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”. Expressions com aquesta ens recorden els formularis dels catecismes antics que deien que l’home ha estat creat per donar glòria a Déu: “El deure de l’home és reconèixer i celebrar la glòria divina”. Basti recordar igualment que, quan en el llenguatge popular parlam de la pràctica religiosa, no ens referim al compliment dels manaments o a la pràctica de les obres de misericòrdia, sinó a l’assistència a missa i a la recepció dels sagraments.
b- La cristologia ascendent, en canvi, que és també molt antiga, ressalta que donam glòria a Déu si complim el programa de les benaventurances i de les obres de misericòrdia. La glòria a Déu que canten els àngels a Betlem va unida a la pau dels homes. És de Sant Ireneu (en el segle II) una frase molt citada: “La glòria de Déu és la vida de l’home”. I ho explica així: “Per què Déu s’ha fet home? Per vèncer el pecat, treure l’home de la mort i donar-li vida”. Segons aquesta cristologia quan donam més glòria a Déu és quan col•laboram en la construcció d’un món millor, i milloram la vida de l’home damunt la Terra.
3- El problema del mal.
S’anomena “el problema del mal” a un interrogant que sempre han tengut els cristians. Ja el formulava el filòsof grec Epicur tres segles abans de Crist: “Si Déu vol evitar el mal i no pot, no és omnipotent; i si pot i no vol, no és bo”.
Per als jueus en temps de Jesús, el mal era considerat un càstig de Déu. Jesús va dir obertament que això no és ver, que el mal no és un càstig de Déu. Els cristians, després, han cercat al llarg de la seva història altres respostes, com segurament cada un de nosaltres s’ha hagut de cercar una resposta. I la resposta d’alguns ha estat la de deixar de creure en Déu, o de viure com si Déu no existís
a- La cristologia descendent no posa en dubte que Déu ho sap tot i ho pot tot. I respon de diverses maneres: que Déu no vol el mal, però que el permet, per a treure’n un bé millor. O també: que Déu ens compensarà els mals que haurem sofert en aquest món, amb la benaventurança del cel. O també: que no podem entendre l’amor de Déu.
a- La cristologia ascendent no vol dubtar de l’amor de Déu. Per això després ha d’explicar o matisar el seu poder. Uns teòlegs diran que Déu és la perfecció, i que cada un dels essers creats per Déu només han rebut una participació de la perfecció del seu Creador, i per tant el mal és necessari i Déu no el pot evitar, perquè el mal no és més que la manca de la perfecció total, que només es troba en Déu. El mal és part integrant i necessària de la finitud o imperfecció de la creació i de les coses creades.
A mi personalment m’agrada més una altra resposta, que és la següent: Déu ens ha estimat tant, que ens ha dotat d’intel•ligència i de llibertat. Intel•ligència per anar dominant cada vegada més els mals del món i per anar construint un món millor. Però mai podrem vèncer tots els mals del món, perquè l’únic món sense cap mal només és Déu, o el Regne de Déu. I Déu plora quan veu que neix un infant deficient i plora quan mor un jove a un accident de moto, o quan mor de càncer una mare amb fills petits. Déu es demana: ¿Quan serà que els humans descobriran el remei contra el càncer? ¿Quan serà que sabran preveure a temps l’erupció d’un volcà, o l’arribada d’un huracà, per poder evacuar els habitants de la zona? Déu ens ha estimat tant que ha renunciat a dirigir les nostres vides com si fóssim teresetes dins les seves mans. Déu plora com Jesús plorava per la mort del seu amic Llàtzer o plorava contemplant la ciutat de Jerusalem, i plora com plorava el pare del fill pròdig després d’haver-lo deixat partir.
Recordem que Jesús va dir: “qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”. I Jesús no es presenta com a totpoderós ni ens mostra una imatge d’un Déu totpoderós. A la balança de l’Evangeli pesa molt més el plat on es parla de l’Amor de Déu, que no el plat de la seva Omnipotència. L’expressió “Déu totpoderós” en els evangelis només hi surt en tres ocasions: en el cant del Magnificat quan Maria proclama “el totpoderós ha obrat en mi meravelles”; quan els deixebles diuen que serà difícil salvar-se i Jesús els respon que “als homes els serà difícil, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot”; i quan Jesús anuncia el judici final i diu que “el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Totpoderós”. En canvi són innumerables les vegades que l’Evangeli ens parla de l’Amor de Déu. Quan els evangelis parlen de Déu Totpoderós, ¿ho presenten com un missatge central? ¿o no és més que un revestiment cultural de l’època? En canvi, no hi ha cap dubte que l’Amor de Déu pertany al nucli central de la predicació de Jesús.
4- L’altar de l’Eucaristia.
a- La cristologia descendent veu la celebració de l’Eucaristia en primer lloc com el sacrifici del Calvari, on Déu ens va salvar per la mort en creu del seu Fill. I per això l’actitud dels cristians a la Missa ha de ser de gran respecte davant el misteri, de veneració, d’agraïment, de contemplació i d’admiració.
b- La cristologia ascendent veu la celebració de l’Eucaristia en primer lloc com la repetició del darrer sopar. L’altar representa la taula on els deixebles seuen a l’entorn del seu Mestre, comparteixen la seva paraula, mengen el seu pa, signe de la seva entrega, i es comprometen a seguir el seu exemple.
———————–
Evidentment les dues cristologies es complementen i es necessiten:
Dues imatges que poden ajudar:
– la paraula Jesucrist = primer Jesús, però també el Crist.
– els dols pals de la creu = el vertical i l’horitzontal.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s