Pregó de Setmana Santa a Campos

PREGÓ DE SETMANA SANTA – Campos 2014
Bon vespre a tots:
Fullejant alguns pregons de Setmana Santa que m’han precedit, he vist un ventall ample de temes i d’estils diversos. He vist que alguns pregoners campaners s’han decantat de preferència per rememorar records de la Setmana Santa viscuda per ells anys enrere des que eren infants, o fites històriques del nostre poble. Uns altres pregoners, per la seva part, han expressat sentiments religiosos que els suscita la Setmana Santa, o han recordat passatges i personatges de l’Evangeli.
Jo som campaner, però vaig anar a estudiar en el Seminari a l’edat de 10 anys. I els seminaristes en aquell temps vivíem la Setmana Santa entre el Seminari i la Seu. I començàvem unes curtes vacances només a partir del dia de Pasqua. Tretze anys després vaig rebre l’ordenació sacerdotal i vaig començar el meu itinerari de capellà per diferents pobles de Mallorca i també en tres períodes distints en el país africà de Burundi. Per això no vos parlaré dels meus records de la Setmana Santa viscuts a Campos, perquè me’n queden pocs, i perquè altres pregoners ja han tractat aquest tema llargament.
Durant els meus anys de capellà jove, en arribar la Setmana Santa, la meva principal preocupació era que els cristians de la meva parròquia donassin més importància a les funcions de l’Església, i que considerassin només com un complement o com a secundàries les manifestacions de religiositat popular, com són les processons o el davallament. A poc a poc vaig comprendre que aquesta era com una batalla perduda. Avui vos parlaré, en primer lloc, de com veia i de com veig encara ara la relació entre la religiositat popular i la fe cristiana.
A la segona part d’aquest pregó vos parlaré del nucli central de la nostra fe, com ens ho demana insistentment el papa Francesc. Ell ens diu i ho repeteix una i una altra vegada: “anem a Jesús, acostem-nos més i més a ell, coneguem-lo millor a ell, ell és el fonament de la nostra fe, allà ens hi trobarem tots”. I és que, vulguem que no, durant els meus ja quaranta set anys de capellà, preparar cada any els dotze sermons del dia dels Rams, intentant sortir de la rutina i dels esquemes de l’any anterior, i preparar o el sermó de les set paraules del divendres sant, o unes estacions renovades del Via crucis, o senzillament preparar les homilies del Dijous Sant, de la Vigília Pasqual i del dia de Pasqua, tot aquest bagatge m’ha duit a conèixer un poquet més la figura de Jesús, i a descobrir que, per molt que pensem que ja el coneixem, mai el coneixerem abastament. Per això a la segona part vos parlaré de les diferents imatges de Jesús, que podem veure en els quatre evangelis, i especialment quan el contemplam durant la seva passió.

1ª part : La religiositat popular que acompanya la fe cristiana
Les creences d’un poble no poden romandre silencioses dins la intimitat dels pensaments o dels sentiments, ans al contrari necessiten exterioritzar-se. De la mateixa manera que un líquid per ell mateix no pot prendre forma si no és la del recipient que el conté, de la mateixa manera que una idea necessita una paraula que l’expressi, igualment passa amb la fe cristiana, que necessita uns signes externs que la manifestin.
Aquest és l’origen de la litúrgia de l’Església i també de la religiositat popular. Perquè la fe cristiana, que és l’acceptació per part de la intel•ligència humana de l’existència d’un ser sobrenatural que se’ns ha manifestat (el credo), i és l’adhesió del cor al compliment de la voluntat d’aquest ser superior (els manaments), és també l’expressió de la relació i la comunicació recíproca entre Déu i l’home (la bíblia) i entre l’home i Déu (la pregària, els sagraments i la litúrgia).
I quan la litúrgia oficial de l’Església, per la seva pretensió de culta i d’universal, adopta formes o bé inintel•ligibles per al poble senzill (com va arribar a ser el cas de la llengua llatina), o bé que no captiven la sensibilitat popular (com és el cas de la litúrgia romana en àmbits d’altres cultures com la medieval), llavors el poble senzill inventa i produeix altres elements religiosos populars que o s’integren dins la litúrgia oficial (com és el cas, per exemple del ball de l’oferta o del cant de la Sibil•la), o inicien un camí paral•lel quasi oficial (com és el cas d’algunes processons de Setmana Santa).
Amb el pas del temps podem trobar també festes que nasqueren populars i es convertiren després en religioses, com va ser el cas de Nadal, o a l’inrevés, festes que nasqueren religioses i que s’han mantingut durant molts d’anys com a tals, com per exemple Pasqua, i que darrerament en molts d’ambients a poc a poc es va convertint solament en una festa popular i profana. I molt sovint s’entremesclen tant les manifestacions religioses amb les populars, que es fa difícil marcar el límit entre unes i altres.
Per referir-nos avui només a les celebracions de la Setmana Santa, tenim algunes mostres d’aquesta simbiosi entre la religiositat popular i la litúrgia oficial. Tenim la processó dels Rams, que és litúrgica pel seu origen i que s’ha integrat dins la religiositat popular. I tenim la processó de l’Encontrada, que va néixer de la religiositat popular i que es pot combinar perfectament amb l’Eucaristia solemne del dia de Pasqua. Hi ha els Dotze Sermons, els Passos del Via crucis i el Davallament que, encara que no siguin pròpiament celebracions litúrgiques, es poden connectar fàcilment amb el seu esperit. Hi ha les processons del dijous sant i del divendres sant o també en altres dies de la setmana santa que, segons els llocs, a vegades són un bon complement i una ajuda per a la vivència de les celebracions litúrgiques, i altres vegades en canvi desvien l’atenció o fins i tot obstaculitzen la participació en els actes litúrgics.
Els temps han canviat, és ver, i la cultura, el progrés i l’esperit de la modernitat ens han fet entrar de ple, en pocs anys, en un món secular, on el campanar ja no és el punt de referència ni el temple el principal lloc de concentració. No ho dic amb nostàlgia com qui enyora altres èpoques. No crec en la dita que assegura que els temps passats foren millors. Però segur que eren ben diferents, en alguns aspectes sense dubte pitjors i en altres certament millors.
Sempre hi ha hagut i crec que sempre hi haurà un conflicte, una dialèctica, un estira-i-amolla entre la litúrgia oficial i la religiositat popular. L’Església institucional ha de lluitar sens dubte per mantenir l’autenticitat del missatge cristià i la puresa de les manifestacions religioses. No pot permetre, per exemple, que les processons de Setmana Santa degenerin en una segona edició del carnaval de disfresses, ni pot assistir passivament a unes beneïdes de Sant Antoni, convertides en una simple desfilada de mascotes o una competició de carrosses i desproveïdes de sentit religiós.
En el principi d’aquesta reflexió ja he començat comparant la religiositat popular a un recipient que conté el tresor de la fe. Els cristians que volem esser fidels i conseqüents amb la nostra fe hem d’estar atents a no quedar-nos contemplant el recipient, si és que el seu contingut ja s’ha diluït o ja s’ha esbravat. És en la puresa del contingut on hi ha el bessó de l’evangeli. I aquest em sembla que és un dels desafiaments dels cristians del nostre temps:
-Per una part, tenim el gran tresor de la nostra fe, que és com un regal que ens hagués arribat dins un capsa artísticament elaborada i embolicada amb papers i flocs de mil colors, i nosaltres, inconscients, ens podem quedar conservant i contemplant la capsa i el seu revestiment, i tenim el perill d’oblidar-nos del seu contingut.
-Per altra part, segurament amb molt bona voluntat de part nostra, per respecte a un món tan plural que ens envolta, guardam la nostra fe en el fons del nostre cor, com si fos una cosa només privada, sense manifestar-la suficientment o degudament. Ja ho he dit i ho repetesc: Una idea que no es manifesta és com si no existís. Un sentiment que no s’exterioritza acaba per desaparèixer. Per exemple, si estimes una persona i no l’hi dius o no l’hi demostres amb qualque signe, aquest amor teu i seu s’anirà debilitant. La fe necessita expressar-se amb signes, tant com una idea necessita una paraula, o un sentiment necessita un signe, o també de la mateixa manera que un líquid necessita un recipient.
Vull dir que la fe i la religiositat popular es necessiten l’una a l’altra i es poden ajudar mútuament o es poden destorbar i entrar en conflicte. No es pot mantenir viva la fe sense uns signes que l’exterioritzin, però no seria cristià preocupar-se només pel recipient i desentendre’s del seu contingut.
Procurem, per tant, en aquesta Setmana Santa que avui comença donar el valor que li correspon a cada cosa. Celebram un dels misteris centrals de la fe cristiana: la mort i la resurrecció de Jesús. El bessó de la nostra fe es troba en les celebracions litúrgiques, començant per l’Eucaristia del diumenge de Rams i seguint per les celebracions del Tríduum Pasqual, que són la Cena del Senyor del dijous sant, la celebració de la Passió del Senyor del divendres sant i la Vigília pasqual del dissabte a vespre.
Per acompanyar aquest nucli central de la nostra fe el poble cristià l’ha anat revestint de manifestacions de la religiositat popular, que ens poden servir d’una gran ajuda, de la mateixa manera que es pot ressaltar el valor d’un obsequi si el presentam dins una capsa preciosa, bellament embolicada. Però no ens podem quedar contemplant, guardant i exhibint la capsa un any rere l’altre, i oblidant el regal que hi ha dedins.

2ª part . Les diferents cares de Jesús en els quatre evangelis
(Una bona part de les reflexions que vénen a continuació estan tretes o inspirades d’un llibret de l’autor Raymond E. Brown, titulat “Un Crist crucificat en la Setmana Santa”. Editorial Claret, Barcelona, 1994)
Una cosa semblant a la dialèctica entre fe cristiana i religiositat popular, ens passa també amb l’Evangeli (Evangeli en lletra grossa) i els evangelis (evangelis en lletra petita). Quan dic “Evangeli” en lletra grossa vull dir el bessó de l’evangeli, i quan dic “evangelis” en lletra petita em referesc a la manera com ens ve presentat l’Evangeli en lletra grossa. La paraula “Evangeli”, que ens ve de la llengua greca, vol dir “Bona Notícia”. I aquesta Bona Notícia ens ve embolicada dins quatre relats, que anomenam els quatre evangelis. Una cosa és el contingut central, el bessó de l’Evangeli, i l’altra és el revestiment que l’acompanya, l’embolcall dels quatre evangelis. I a vegades ens pot passar i de fet passa, que donam tanta d’importància al recipient, a l’embolcall, als detalls secundaris, que ens oblidam del bessó, ens oblidam del seu contingut, del nucli central.
Els cristians, quan llegim o escoltam algun passatge de l’Evangeli, solem completar instintivament i mentalment de memòria amb la nostra imaginació aquell passatge amb els detalls dels altres evangelis, i per això fàcilment no captam les diferències entre un relat i l’altre, i pensam que són detalls sense importància, quan tal vegada aquestes diferències responen a altres motivacions.
Això passa per exemple en els relats del naixement i de la infància de Jesús. Si llegíem, per exemple, només l’evangeli de Sant Mateu, deduiríem que Josep i Maria vivien a Betlem de tota la vida, i que Jesús va néixer a ca seva. Si llegim, en canvi, l’evangeli de Sant Lluc, veurem que Josep i Maria no vivien a Betlem, sinó a Natzaret i que varen anar a Betlem per complir amb un cens i que no hi trobaren un lloc on hostatjar-se.
Igual passa en el relat del baptisme de Jesús. Els quatre evangelis conten el passatge, però un d’aquests evangelis no diu expressament que Jesús rebés el baptisme. Per què no ho diu? Ho dóna per suposat? O té un altre motiu per a no dir-ho?
Mirem també el relat de les temptacions de Jesús en el desert. Una altra vegada comprovarem que un dels quatre evangelis no parla d’aquest fet. Per què? El desconeixia?
A mi em sembla clar que el principal motiu d’aquestes diferències és el de mirar de preferència o la cara humana de Jesús o la seva cara divina.
Els cristians creim que Jesús és Déu i és home. I jo m’atreviria a dir que, dels quatre evangelis, els tres primers ens volen mostrar que aquell home Jesús també era Déu, i en canvi el quart evangeli ens vol mostrar que aquell Jesús, que és Déu des de l’eternitat, també era una persona humana com nosaltres. Els quatre evangelis ens volen donar a conèixer Jesús, però parteixen des de perspectives diferents. Es com si pujàssim una muntanya, que vista des de llevant o vista des de ponent no sembla la mateixa, però en esser-hi a damunt ens hi trobam tots junts.
I avui vos convidaré a contemplar tres perfils diferents de Jesús a la Setmana Santa, tal com els podem veure en els evangelis.
Els evangelis de Sant Mateu i de Sant Marc, en els passatges de la passió i de la mort de Jesús, ens mostren el seu rostre més humà. Un Jesús que se sent abandonat per Déu a l’hort de Getsemaní. Mentre ell està pregant, ple d’angúnia, els seus deixebles s’adormen fins a tres vegades. Pere el nega. Tots els deixebles fugen. Tant els jutges jueus com els jutges romans són presentats com a cínics. Jesús queda enclavat a la creu durant sis hores, tres de les quals són plenes de rialles i de burles, i durant les altres tres les tenebres cobreixen la Terra. Les úniques paraules de Jesús estant a la creu són: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” Fins i tot aquest lament de queixa és objecte de burles. En aquests dos evangelis, de Mateu i de Marc, pareix que Jesús se sent abandonat de tothom, fins i tot abandonat de la mà de Déu. Sembla com si tota la seva vida li passàs per davant els seus ulls com un total fracàs. Solament després de morir reneix l’esperança, quan la cortina del Temple s’esqueixa en dos trossos i un centurió romà exclama: “Vertaderament aquest home era Fill de Déu”. Solament després de la seva mort podem comprendre que Jesús no va ser un fals profeta. Déu finalment li ha donat la raó, però li ha fet pagar un preu molt gran, el dolorós preu d’haver-lo deixat morir enfonsat dins la més crua angúnia de sentir-se completament desautoritzat, desemparat i abandonat.
L’evangeli de Sant Lluc, en canvi, ens descriu un perfil de Jesús bastant diferent: Jesús en aquest evangeli es mostra compassiu i confiat, ple de tendresa. També els seus deixebles tenen un comportament i una llum més amables. A l’hort de Getsemaní, si els deixebles cauen adormits (una sola vegada i no tres com en els evangelis anteriors) queden exculpats perquè es diu d’ells que es trobaven extenuats de tristesa. Fins i tot en aquest evangeli els enemics són presentats més suaument, ja que les autoritats jueves no presenten en aquest cas falsos testimonis i fins a tres vegades el governador Pilat reconeix que Jesús no és culpable. La gent acompanya Jesús plena de tristesa, per tot quant li estan fent. I el mateix Jesús sembla estar més pendent dels altres que no dels seus patiments ni d’ell mateix. Quan els soldats l’agafen a l’hort de les oliveres té el detall de confegir l’orella tallada del criat. En el camí del Calvari es preocupa per les dones que ploren per ell. A la creu perdona els qui l’han crucificat i promet el paradís al lladre penedit. En el final no pareix que Jesús mori ple d’angúnia, ni que se senti abandonat, sinó que es posa confiadament en les mans de Déu: “Pare, en les vostres mans encoman el meu esperit”.
L’evangeli de Sant Joan encara és més diferent dels altres tres, ja que presenta una imatge de Jesús com qui domina perfectament la situació, com si regnàs des del trono de la creu. A l’hort de Getsemaní Jesús no sofreix angúnia de cap casta, ni sua sang. Quan els soldats van a detenir-lo els pregunta amb autoritat: “Qui cercau?” I quan responen: “A Jesús de Natzaret”, ell els diu solemnement “Som jo”, i els soldats cauen en terra impotents. Jesús manifesta una tal confiança i seguretat en si mateix, que el gran sacerdot ho interpreta com un insult provocador. No és estrany que aquest evangeli no conti les temptacions de Jesús, perquè Jesús en aquest evangeli sap ben bé que ell és el Fill de Déu i que ni res ni ningú no el pot temptar ni li pot fer canviar en res la seva trajectòria. El governador romà Pilat té por davant aquest Jesús que declara: “No tens cap poder damunt mi”. En el camí del Calvari no li ajuda cap Simó cirineu, ni té per què ajudar-lo ningú, ja que ell mateix é ben capaç de dur ell tot sol la creu fins al final. Quan està enclavat en creu no es troba tot sol, sinó que l’acompanya la seva mare i el deixeble estimat. Estant a la creu no es queixa ni crida, ben mirat no té per què cridar “Deu meu, per què m’has abandonat?”, perquè sap molt bé, i ja ho havia anunciat sovint, que Déu sempre és amb ell. Les seves paraules des de la creu, quan diu a la seva mare: “Dona, aquí tens el teu fill”, i després al deixeble “Aquí tens la teva mare”, semblen tenir una clara relació amb el relat de les noces de Canà. A les noces de Canà Jesús havia declarat que no havia arribat encara la seva hora, i en canvi ara, a la creu sí que ha arribat la seva hora i està segellant la nova aliança. Després, quan diu “Tenc set”, no pareix una súplica d’un moribund assedegat, sinó una ordre, una exigència a fi que s’acabin d’acomplir, d’una vegada per sempre, les Escriptures. I després, les seves paraules finals, quan diu “Tot s’ha acomplert”, proclamen solemnement que la seva hora, l’hora de la seva glorificació, ha arribat finalment al seu terme. A la sepultura l’acompanyen cent lliures d’espècies aromàtiques de mirra i àloe, com corresponia, segons la tradició, als honors d’un rei.
————
La nostra reacció davant aquestes tres visions tan diferents de la persona de Jesús no ha de ser la d’analitzar quina d’elles deu ser la més autèntica. Perquè les tres són igualment autèntiques, les tres ens mostren l’autèntic rostre de Jesús. Tot depèn del punt de vista del qui el contempla. Passa com davant un paisatge determinat: un geòleg el veu amb uns ulls, un ecologista el veu amb un altre prisma, un pintor el plasma damunt una tela i un poeta el canta amb un poema, cada un veu el paisatge des de la seva òptica diferent. I tots es refereixen al mateix paisatge, tots han vist el mateix paisatge. Ningú ho diria a simple vista. I resulta que tots diuen la veritat. Cadascú diu la seva veritat. Així també, de la mateixa manera, els quatre evangelistes diuen la veritat i tots els cristians podem veure Jesús des d’angles diversos, segons les nostres circumstàncies i les nostres situacions particulars.
A la vida de cada un de nosaltres es donen necessitats particulars molt diferents. Unes persones a un moment determinat de la seva vida necessiten poder cridar desesperadament, com ho fa Jesús a l’evangeli de Sant Mateu i de Sant Marc: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” I tal vegada també, com Jesús, podem confiar que, malgrat tot, a pesar de les aparences adverses, Déu pot escoltar la nostra súplica i canviar la nostra tragèdia en victòria, com ho va fer amb Jesús, sense poder-ho veure, com no ho va poder veure tampoc Jesús abans de la seva mort.
Unes altres persones, o les mateixes persones en altres moments de la seva vida, es poden sentir més prop de l’evangeli de Sant Lluc, i esser capaços de sentir que Déu es troba en el seu costat i que els acompanya en tot moment. Tal vegada també nosaltres podem ser capaços de posar la nostra vida confiadament en mans de Déu i també podem ser capaços de preocupar-nos més pels altres, que no per nosaltres mateixos, i podem perdonar els qui ens maltracten, ens oprimeixen, ens calumnien, se’n riuen de nosaltres, i podem ser capaços també de demanar perdó per ells, a fi que Déu els perdoni: “Pare, perdonau-los, perquè no saben què fan”. “Pare, en les vostres mans encoman el meu esperit”.
Finalment, també poden existir unes altres persones, o qui sap si qualcú de nosaltres a un moment determinat de la nostra vida, que, com Jesús a l’evangeli de Sant Joan, senti dins ell una fe tan segura, que no tengui por davant el sofriment, ni el turmenti cap dubte, perquè sap per cosa certa i segura que l’espera la resurrecció, i només desitja que arribi el final de la seva vida: “Tenc set”, és a dir desitj que s’acomplesqui d’una vegada tot quant em queda per fer o per patir en aquesta vida, a fi que pugui dir també jo “Tot s’ha complit”, com qui diu, “em sent feliç fins i tot enmig dels sofriments, perquè sé que tot el que em passa no és més que un preàmbul efímer de la felicitat eterna que està a punt d’arribar-me”. Jesús, a l’evangeli de Joan, es carrega damunt les seves espatles tot el mal del món, tant el físic com el moral, i el converteix en llavor de resurrecció. Si ens identificam amb l’evangeli de Sant Joan, sentirem que per gran que sigui el nostre sofriment, no podrà arribar a ser mai com els patiments que va sofrir Jesús, i això servirà per donar-nos coratge. Si ell ho va poder suportar, és perquè comprenguem que també nosaltres ho podrem aguantar.
Cadascú ha de contemplar Jesús des de la seva situació personal. Uns es veuran a ells mateixos abandonats de Déu, com es veia Jesús ens els evangelis de Mateu i de Marc. Uns altres se sentiran més identificats amb l’evangeli de Lluc, o amb el de Joan. Tal vegada l’any passat, quan les coses m’anaven bé, em sentia més a prop de l’evangeli de Joan, i enguany, que estic passant per un mal moment, em podrà ajudar més contemplar Jesús a l’evangeli de Mateu o de Marc. Els evangelis són Paraula de Déu i això vol dir que són una font d’aigua que raja contínuament. És sempre la mateixa aigua, però no és ben bé la mateixa, perquè sempre és nova. L’Evangeli és la paraula viva de Jesús, que ens parla a cada moment, si som capaços d’escoltar-lo, i ens pot donar una resposta i una ajuda a les necessitats de cada circumstància de la nostra vida. Aquesta es la nostra fe.
————
Que puguem viure aquesta setmana santa amb tota la seva profunditat i que la religiositat popular que acompanya i revesteix la nostra fe, ens servesqui d’ajuda per a participar millor a les celebracions de la litúrgia cristiana, perquè és participant en aquestes celebracions on els cristians creim que es compleixen millor les paraules de Jesús quan ens va dir: “Quan vos reunireu dos o més en nom meu, jo em faré present enmig de vosaltres”.
Bona Setmana Santa, bona Pasqua i Molts d’Anys!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s