Pregó de Setmana Santa a Bunyola

Pregó de Setmana Santa (Bunyola-2014)
Bon vespre a tots: Quan els organitzadors em varen oferir pronunciar el pregó de Setmana Santa, em va fer il•lusió i vaig dir que sí. Després vaig començar a pensar: “Bé, i què he dir en el pregó?” Per ajudar-me, em feren arribar alguns pregons dels anys passats, perquè veiés diferents mostres de pregoners que m’han precedit. Quan els vaig llegir vaig pensar que tal vegada m’havia equivocat en acceptar la invitació. Però ja hi estava compromès. A més ja sé que no és una competició, que no es tracta de fer-ho millor o pitjor. Cada pregoner hi aporta qualque cosa de les que sent i de les que sap.
De totes maneres, gràcies per la vostra convidada.
M’han rondat pel cap diferents temes que podria tractar en aquest pregó de Setmana Santa.
El primer de tots, i que no puc passar per alt, és un tema d’actualitat que està sorprenent no solament l’Església catòlica, sinó fins i tot una bona part del món, creients i no creients. Em referesc a l’elecció, el mes passat va fer un any, del papa Francesc, que amb els seus gests i les seves paraules ens està presentant una altra imatge de l’Església, més oberta, més dialogant, més propera. He estat temptat de fer un resum d’aquest primer any del papa Francesc, o tal vegada del seu escrit més programàtic, com és l’anomenada “Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium” (El goig de l’Evangeli).
Un altre tema, que sobretot en arribar la Setmana Santa m’interessa i em preocupa, és el de la dialèctica entre la Fe cristiana i la Religiositat popular. Perquè la fe, per a poder-se expressar, necessita la religiositat popular, tant com una idea necessita una paraula, o com un sentiment necessita un signe per a poder-se comunicar, o com un líquid necessita un recipient que el contengui. I a vegades en comptes de conservar la fe, resulta que només hem conservat la religiositat popular. Com si repetíssim una paraula sense saber què significa, o honràssim una bandera sense saber quin país o quin club representa, o com si guardàssim com un tresor una botella d’un licor preuadíssim sense parar esment que el líquid ja s’ha esfumat i que la botella està buida. Així passa a vegades amb la fe, que en comptes de conservar-la a ella, resulta que només conservam la religiositat popular, que és el seu revestiment extern.
Un tercer tema que m’apassiona, sobretot aquests darrers anys, i resulta que el papa Francesc hi incideix repetidament, és el d’anar al nucli, al bessó, al centre de la nostra fe, que és Jesús i és l’evangeli, i jo entenc que això vol dir que el papa ens demana que donem un valor només secundari a moltes altres coses que la història del cristianisme ha anat afegint, segons la cultura i les necessitats de cada època. M’agradaria poder discernir quins són els fets històrics de la vida de Jesús, quin és el seu missatge central, quines són les seves paraules originals i, per contra, quines altres coses, algunes d’elles escrites ja en els evangelis, no són tal vegada més que un revestiment cultural o una interpretació teològica.
Un quart tema que també m’hagués agradat poder tractar és la meva experiència de capellà en el Tercer Món. He viscut catorze anys de la meva vida a Burundi, a un petit país de l’Africa central, en tres èpoques diferents. I els canvis que he vist a Burundi, socialment i religiosament parlant, comparats amb els canvis que ha sofert el món occidental, també m’haguessin pogut servir de font inspiradora d’aquest pregó.
Quin tema d’aquests quatre havia de triar? Davant aquest dilema he optat per intentar tractar-los tots quatre conjuntament, com si fos un còctel. A mi m’agrada escriure prosa, per bé que sé que els sentiments s’expressen millor amb la lírica que no amb la prosa. Però som conscient que jo no tenc ànima de poeta. Per això esper que em perdonareu la pretensió o la gosadia de llegir-vos un pregó en forma de poema. No sé si m’ha sortit una poesia prosaica, amb una mala mètrica i una mala rima, o si només m’ha sortit un glosat malgirbat. Però sí que vos puc assegurar que ha sortit del fons de la meva fe i del fons del meu cor. L’he titulat: El meu amic Jesús.

EL MEU AMIC JESÚS
1- Tenc un amic
No sé si som jo qui té un amic,
o si és ell el qui em té a mi.
Sent a dins mi que m’estima tant,
que no sé com ho podria dir.
Sé que no l’estim tant jo a ell,
com m’estima ell i es desviu per mi.
En el llibre d’Amic e Amat
Ramon Llull diu del devot Blanquerna
que era ell l’amic i Déu son amat.
Jo, en canvi, em sent tan sols l’amat
del meu, mai ben correspost, amic.
D’aquest amic meu vos vull parlar.
També és o vol ser amic vostre,
el seu cercle no exclou mai ningú.
No es posa gelós de compartir
els seus amb els meus i els teus amics,
ans al contrari està gojós
d’ampliar el seu grup de comparsa.
Mirau, tan gran és el seu amor,
que tant més m’estima ell a mi,
com més són els altres amics meus
que li pugui dur per compartir.
I, si pel mal ús que se n’ha fet,
la paraula amor no vos agrada,
digau-li amistat, m’és igual.
2- Que com l’he conegut?
Diuen d’ell els seus primers amics
que va néixer pobre entre els pobres,
que anunciava un món millor
i que s’hi va arriscar la vida.
Diuen que fou condemnat a mort
i que va morir clavat en creu.
Els qui ho veieren ho testifiquen:
que quedà ben mort i sepultat.
Diuen que els seus amics, espantats
per la ignomínia de la creu
fugiren i el deixaren tot sol,
donaren el joc per escampat.
Es digueren: “Déu l’ha abandonat.
Evident, no era el seu enviat”.
També diuen, però qui s’ho creu?,
que, uns dies després, uns amics seus,
sense poder saber ben bé com,
l’experimentaren viu, vivent.
“No! -deien-, no era un espectre.
No! no era només un esperit.
Era ben bé ell, totalment ell!”
Recordaven que els havia dit
que si es reunien en nom seu,
es faria present enmig d’ells.
Repetien el darrer sopar,
que havien sopat plegats amb ell
i evocaven records compartits,
i menjant el pa i bevent el vi
tal com ell els ho havia dit,
Oh gran meravella de la fe!,
allà mateix s’hi feia present,
i es deien: “És ell, segur que és ell!”
“Sens dubte, Déu l’ha ressuscitat!
I l’ha assegut a la seva dreta!”
“És Déu que li ha donat la raó!
És Déu que l’ha rehabilitat!
Déu s’ha identificat amb ell!”
I els envià a donar-ne testimoni.
Són ells, aquells primers amics seus
que una generació rere l’altra
s’han anat passant el seu llistó,
com a una cursa de relleus,
llistó que m’ha arribat fins a mi.
Jo m’he fiat d’ells, d’una història
llarga, que dura fa dos mil anys
a voltes bella i a voltes trista,
bella per tants de bons testimonis
i trista per tants i tants desvaris.
Uns donaren la vida per ell,
altres se serviren del seu nom
fent guerres, abusos i desastres.
Al cap i a la fi m’he fiat d’ells,
perquè m’han fet arribar un tresor,
malgrat que fos dins gerres de fang.
Aquest tresor és el meu amic,
de qui avui vénc a parlar-vos.
Jo m’he deixat seduir per ell,
no sabria dir ben bé per què,
pel seu atractiu o el seu missatge.
Sent que he caigut dins els seus paranys.
I ressonen dins mi insistents,
no sé si són batecs del meu cor
o són batecs del seu dins el meu.
És per això que dic i ho torn dir
que ja no sé si tenc un amic,
o si és ell qui em té a mi.
3- Que qui és ell?
Li deien Jesús de Natzaret,
fill de Maria i de Josep.
Que era de carn i os com tothom
ningú ho posà en dubte en aquell temps.
Però el seu parlar i actuar
suscitava altres expectatives:
“¿No serà tal vegada el Messies,
l’enviat de Déu, el fill de Déu?”
Però ell deia de si mateix
que no era més que “el fill de l’home”,
“qui m’ha vist a mi ha vist el pare”,
que “ningú no pot conèixer el pare
si abans no m’ha conegut a mi”.
I és ver, que qui abans ha vist un pare,
pot després reconèixer el seu fill
sigui per la pell o fesomia.
El cas de Jesús és diferent:
¿podrem identificar son pare
si només hem pogut veure el fill?
Vet aquí nostra estranya història:
que sense haver vist mai el pare,
l’havíem creat a imatge nostra.
I hem volgut remodelar el fill,
d’acord amb la imatge que del pare
ens havíem prèviament forjat.
I no és cosa d’ara, és de sempre:
les religions, les filosofies,
la ment humana de cada època,
de cada cultura i país
crea imatges prèvies de Déu,
i altres li neguen l’existència.
És ver, a Déu ningú l’ha vist mai,
però a Jesús, el meu amic,
alguns sí que n’hi ha que l’han vist.
I d’entre aquells primers testimonis,
que se reunien en nom seu
ens han arribat uns bells escrits,
que són la seva paraula viva,
són com una font inesgotable,
que dóna sempre la mateixa aigua,
i la seva aigua sempre és distinta.
4- Que com és ell?
Què he vingut a dir-vos jo avui?
Que com el veig i el sent jo ara?
Si mir Mallorca des de mestral
diré tota l’illa són muntanyes.
Si mir Mallorca des de llevant
diré que l’illa té belles cales.
Si m’acost a Ciutat amb vaixell
veuré cases i malmeses platges.
Com és Mallorca en realitat?
Igualment, com és el meu amic?
Depèn de qui és el qui el mira,
també de quan i des d’on se’l mira.
Joan Baptista el va anunciar
com el Salvador esperat del poble.
Els pobres que no tenen res seu
gaudiren les benaventurances.
Simó i Andreu deixaren les xerxes,
“veniu, vos faré pescadors d’homes”.
Maria de Magdala sentí
com la perdonava i estimava.
La samaritana es va estranyar
que li parlàs tot rompent tabús.
El fill pròdig, de retorn a casa,
es trobà els braços oberts del pare.
Els leprosos que se li acostaren
se’n tornaren ben purificats.
Marta i Maria en el seu hostal
l’acollien com un bon amic.
Zaqueu volia veure’l de lluny
i el va poder asseure dins la casa.
Els venedors allà en el temple
no comprengueren el seu gest.
No era sacerdot ni levita,
tampoc no era mestre de la llei,
era simplement fill del fuster.
Què més vos podria dir avui?
Obriu a l’atzar el seu llibret,
és com un setrill d’oli novell,
com una font d’aigua sempre viva,
sempre la mateixa i sempre nova.
Aquest llibret dels quatre evangelis
que tal volta teniu oblidat
posau-lo a un lloc més a mà,
obriu-lo quan pugueu i llegiu,
i vos retrobareu amb l’amic,
el meu amic que també és el vostre.
5- Que quan el vaig conèixer?
El vaig conèixer per primer cop,
no ho record ben bé, quan era infant,
sens dubte amb els meus pares a casa.
A l’escoleta de ca ses monges,
amb els catequistes del meu poble,
també els diumenges a l’església,
més tard, com no! en el Seminari
i amb estudis universitaris.
I un cop haver rebut la missió
d’acompanyar el poble cristià
amb l’ordenació de capellà,
he servit parròquies a Mallorca,
i a Burundi, al centre d’Africa.
I és entre els més pobres de la Terra,
on m’he sentit més prop de Jesús.
Són ells els qui més m’han marcat la vida.
Amb ells he conegut, més que abans,
el meu amic i els seus preferits.
No vaig poder fer-me com un d’ells,
com el meu amic en el seu temps,
que es féu enmig d’ells com un de tants.
La meva pell no tornava negra
ni els meus peus caminaven descalços.
Només vaig poder estar al seu costat,
com un ric tot envoltat de pobres,
plorant impotent les misèries,
escoltant confessions durant hores,
perquè necessiten el consol
de la proximitat de Jesús.
Visitava malalts, llargues rutes,
sempre costa amunt o costa avall,
camins o caminois sempre oberts,
sense parets, res que et barri el pas.
Els explicava així com podia
com és Jesús i el seu evangeli,
fruint de poder-ho expressar,
parlant, mal que bé, la seva llengua.
Gent senzilla, amable, acollidora.
I anava a l’escola dels més grans,
amb ganes d’aprendre, sense llibres,
fent anotacions en els quaderns.
I els petits em corrien darrere,
cercant donar-me la seva mà
per caminar plegats fent teringa.
Malgrat tantes i tantes mancances,
no els manca mai el somriure als llavis.
Amb fe que és primitiva i vibrant,
amb fe espontània i expressiva.
Amb ells, i amb l’amic meu enmig d’ells,
he après tantes, tantes de coses!
Vaig aprendre, tot i que em costà,
que Déu ens estimà tant i tant,
que ens va crear a la seva imatge
deixant el món en les nostres mans.
Vaig comprendre que pel seu amor
va ser capaç de renunciar
a seguir exercint el seu poder
damunt el món, deixat en mans nostres.
Així vaig entendre que Déu vol
que els humans visquem com a germans
sabent compartir i repartir,
tant tots els recursos de la Terra,
com els avanços de la ciència
i els progressos de la tècnica.
No hi ha teu ni meu, tot és de tots.
I vaig entendre que Déu no vol
ni la permet, la mort d’un infant,
ni la de sa mare en el part.
Déu també ell plora aquestes morts,
i plora per la humanitat,
que pot malgastar amb armaments,
quan podria conrar aliments.
Vaig comprendre que un pare que estima,
no pot ser ver que hagi enviat
un fill seu a la mort, per salvar
tots els altres i pagar per ells
el preu estipulat d’un rescat,
recomprant la seva llibertat.
Vaig entendre que la creu no pot ser
un preu de redempció, va ser
això sí, la gran prova d’amor,
del qui sap morir pels seus amics,
sense esperar la mà poderosa
d’un privilegi o d’un miracle.
Amb la mort, Jesús és solidari
de tantes i tantes morts injustes,
que uns abans d’ell i altres després d’ell,
no tendran cap indult ni amnistia.
I és que per als amics de Jesús,
la mort no és ni serà cap derrota.
Es pot deixar perdre una batalla,
per a guanyar finalment la guerra.
He après a imaginar que, qui sap!,
potser Déu ja no viu allà dalt,
sinó que s’ha mudat aquí baix.
I per conviure amb els humans
s’ha identificat amb un d’ells,
a fi que, amb ell a davant davant,
i donant-nos tots plegats les mans,
anem construint un món millor,
de pau, de germanor, sense guerra,
que és el Regnat de Déu a la Terra.
6- Que com he de viure la Setmana Santa?
Que per què vos parl del meu amic
a un pregó de Setmana Santa?
Doncs perquè ell n’és el protagonista,
i nosaltres la seva comparsa.
Com he de viure aquesta setmana,
si som o vull ser el seu amic?
Doncs, entrant també jo dins l’escena.
No puc fer-me sols espectador
d’uns fets on, tant si vull com si no,
també jo hi som de protagonista.
El diumenge de Rams al matí,
si l’he acompanyat cridant hosanna
i uns dies després no som capaç
d’obrir la boca davant Pilat
per a declarar en favor d’ell,
i per què m’he de dir amic seu?
El dijous sant, ben al decapvespre,
quan estic convidat al sopar,
si la meva cadira està buida,
si no vull deixar-me rentar els peus,
si no escolt el seu darrer llegat,
si he de sortir per trenta monedes,
si no prenc ni el seu pa ni el seu vi,
i per què amic seu m’he de dir?
La nit del dijous fins al divendres,
quan demana que l’acompanyem
per pregar amb ell un momentet,
si ni tan sols no tenc un instant,
mort o de son o de cansament,
per fer-li un poc de companyia;
si reneg d’ell “no!, no som dels seus!”,
si me’n rent les mans com Ponç Pilat,
però això sí que em puc ajuntar
amb la turba que va en comitiva,
per portar-lo a fer-li el judici,
i per què m’he de dir amic seu?
Divendres, primera hora al capvespre,
si no sé congregar-me amb els seus,
estar amb ell en els darrers moments;
si sols vaig o veig passar la processó;
si no sé fer-li de cirineu,
portant la creu dels afeixugats;
si no puc ser amb ell en el Calvari
quan crida: “Déu meu, Déu meu, per què,
per què m’has i m’han abandonat?”;
si només em faig present, per veure
el seu davallament de la creu,
i acompanyar-lo a la sepultura,
i per què m’he de dir amic seu?
El dissabte sant a la Vigília,
i el matí a la festa de Pasqua,
si ja em pensava haver-lo deixat
ben mort, ben mort dins la seva tomba;
i no cerc Jesús Ressuscitat,
que ha passat de la mort a la vida;
si no celebr ni lluit per la vida,
la vida de Jesús, que no mor
dins qualsevol altra vida humana,
i per què m’he de dir amic seu?
I els quaranta dies, passats Pasqua,
que no són res més que un eufemisme
per recordar-nos els quatre dies
que tan sols ens durarà la vida,
si no som de Jesús testimoni
sentint-me pobre amb els més pobres,
plorant i consolant els qui ploren,
donant menjar als qui passen fam,
acollint forasters immigrants,
compartint feina amb els qui no en tenen,
lluitant pels drets dels desheretats,
essent la veu dels qui veu no tenen;
si no m’esforç per complir el programa
de les seves benaventurances,
ni puc passar l’examen final,
i per què m’he de dir amic seu?
7- Paraules de comiat:
(Del “Llibre d’Amic e Amat”
de Ramon Llul nº 137)
Demanaren a l’amic
de què naixia l’amor,
de què vivia
i per què moria.
Respongué l’amic
que l’amor naixia
“del remembrement
e vivia de intel•ligència,
e moria per oblidament”.
——————
Molts d’anys i Bona Setmana Santa!
Que no ens manqui mai l’amor de Déu!
El seu, ja ho sé, no ens mancarà mai.
Que no li manqui el nostre amor
tot estimant-lo en els germans!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s